Blo(ck)


Una incomoditat necessària (17 de Novembre de 2017)


Fa uns dies vaig anar a veure la nova exposició del CCCB [1] “Després de la fi del món”; És una exposició que esperava amb ganes. La meva tímida militància pro ambiental com a artista sovint es troba desemparada en les exposicions que es programen a la ciutat.

L’entrada de l’exposició està enunciada per un vídeo del qual em quedo amb una idea/força - Pensar-se a un mateix com el planeta. Travessant la porta d’entrada de l’exposició ens trobem amb un monitor on apareix un individu llegint un manifest, aquesta escena es repetirà com a enllaç entre obra i obra per tota l’exposició. És Timothy Morton, filòsof anglès que treballa amb fenòmens-objecte que es mouen superant les dimensions humanes de l’espai i el temps com és el canvi climàtic, una línia teòrica que mescla Heidegger amb l’ecologisme modern.

Seguint per la mostra, ens trobem una gran instal·lació a base de plafons on s’han imprès imatges de gran format; són fotografies aèries de diferents indrets al voltant de la terra. Aquestes fotografies són part del projecte Dailyoverview [2], una iniciativa molt atractiva estèticament que ens ofereix una visió del nostre planeta i ens permet d’observar la transformació d’aquest per l’acció de l’home. Fotografies de metròpolis infinites, grans extensions de conreu, mines i jaciments industrials de tot tipus, la petjada de les plantes energètiques o els ports i el comerç marítim internacional. La transformació del planeta que testimonien les imatges s’ha accelerat des de la primera revolució industrial, un canvi motivat per un sistema capitalista que ha fet del desig una força capaç de moure muntanyes, en un sentit literal; és el que es coneix com l’era geològica de l’Antropocè.

A continuació, trobem una espècie de llac travessat per una passarel·la; a les parets d’aquesta habitació, que vol recrear una sala de tint, s’hi projecta una pel·lícula que narra el procés de transformació d’una tela utilitzada per a la confecció de peces de roba. El vídeo mostra a una dona vestida amb aquesta tela daurada entre les diferents sales de producció d’una fàbrica situada al sud-est asiàtic. L’elegància de la dona travessant les sales plenes de treballadors, concentrats en els moviments de les seves màquines semiautomàtiques, és d’una bellesa captivadora; un realisme edulcorat que allunya momentàniament la cruesa del treball diari en aquests espais fúnebres.

La següent obra és la de l’artista Charles Lim, un projecte d’investigació que mostra l’estratègia del govern de Singapur per guanyar terreny al mar. Una obra faraònica d’enginyeria que ha fet d’aquest modern país asiàtic el major comprador de sorra mundial. La instal·lació barreja mapes on es plasma l’augment, en els darrers anys, de la superfície urbanitzable del país, amb pantalles que mostren l’evolució de les obres i la compra de sorra online.

Mes endavant em topo amb un grup d’estudiants que surten entre crits i empentes d’una habitació fosca, la treballadora del museu m’invita a entrar en aquell “teatre”; a dintre m’assec en una petita grada, s’encenen els llums i una veu en off m’indica que em posi els auriculars que hi han preparats al seient; estic assegut davant d’un mirall rodó. Aquesta particular obra de teatre fa una reflexió sobre les conseqüències del canvi climàtic mitjançant la comparació dels éssers humans amb les meduses. Aquests invertebrats són uns indicadors de l’augment de la temperatura global, uns éssers simples que ho suporten pràcticament tot, és aquesta senzillesa el que els fa ser tan eficients. A diferència de les meduses, els éssers humans som éssers molt complexos, aquesta riquesa sumada a una falta d’ètica sembla que ens condueix a una mort enunciada en els pròxims segles; una hipòtesi més que repetida i enunciada per experts i científics d’arreu però que encara no espanta suficient perquè prenguem partit de manera generalitzada en un més que necessari canvi de rumb.

La predicció d’una distopia futura de la “funció de teatre” precedeix el que segurament és un dels punts més interessants de l’exposició. Una recreació, que fa l’estudi de disseny Superflux [3] de Londres, d’un apartament en aquesta ciutat l’any 2050. L’apartament està ple d’estructures, objectes i ginys que responen a un plantejament únic i una previsió fatal, la falta d’aliments en el futur; Superflux ha dissenyat sistemes de creixement interior de verdures i bolets, una tècnica que no utilitza terra (l’hipòtesi és que el sòl ja no sigui conreable) i genera la humitat necessària a través d’un sistema cíclic d’evaporació i condensació d’aigua.

Finalment l’exposició acaba amb una gran habitació on hi trobem la instal·lació de l’artista i enginyera estatunidenca Natalia Jeremijenko. Aquesta sala és un tast del projecte Estació Ciutat [4]. L’artista ha creat en col·laboració amb el CCCB i l’Ajuntament de Barcelona un espai de formació en iniciatives que millorin la qualitat ambiental de la ciutat; una clínica ambiental, que ensenya a construir aparells que permeten calcular la contaminació atmosfèrica a la nostra ciutat, entre d’altres, i ens invita a reflexionar sobre l’ús conscient dels espais urbans.

Surto de l’exposició amb bones sensacions, crec que s’ha aconseguit un equilibri entre les prediccions o anuncis distòpics per crear alarmisme i provocar un canvi de mentalitat, i les alternatives pensades per guiar aquest canvi. L’exposició no dóna cap fórmula màgica que pal·liï i permeti la supervivència del sistema capitalista, no hi ha una manera de solucionar i evitar el pendent destructiu a la que estem avesats si no reneguem de la nostra realitat, crec que si existeix alguna solució, passa per una combinació de factors socials i tecnològics, és a dir per un canvi de sistema econòmic i no només aplicant la creativitat a la tecnologia.

[1]. http://www.cccb.org/ca/exposicions/fitxa/despres-de-la-fi-del-mon/224747

[2]. http://www.dailyoverview.com

[3]. http://superflux.in/#

[4]. http://estaciociutat.org/



L'últim sabater del Raval (11 d'Agost de 2017)



Són les 14.30, és dimarts i he quedat amb l’últim sabater ortopèdic artesanal del Raval. Ens hem citat al Restaurant Guixot, al carrer Aurora en ple barri del Raval de Barcelona. En Josep Cunillera ja està assegut a la taula i em saluda tot indicant la seva posició al mig del menjador. M’acosto, el saludo i ell em lliura la carta perquè vagi triant el dinar. «Com estàs Pitu?» En Josep Cunillera és un amic de la família de tota la vida, a casa sempre ha estat el Pitu Cunillera, és artesà, sabater i sobretot molt català, amb un gran sentit de l’humor em comença a interrogar sobre que necessito i en què em pot ajudar, l’hi explico breument les meves intencions mentre acabem de menjar el primer plat. «Cap problema acabem de dinar i anem cap al taller, no hi has estat mai al meu taller?» Sortim del Restaurant i ens dirigim cap al carrer Pacià núm. 3. En Pitu fa més de 40 anys que viu al barri del Raval de Barcelona fent allò que millor sap fer, sabates. Ha sobreviscut a totes les reformes del barri. «Guillem veus aquest solar, això abans era una fàbrica tèxtil», m’explica mentre assenyala unes noves instal·lacions esportives. Anem pel carrer i tothom el para i el saluda, «aquí queda molt poca gent com jo, els de la meva generació ja van marxar fa temps a la rodalia de Barcelona, sóc dels únics que queda». El barri ha canviat molt els últims anys, la immigració nacional ara és internacional creant una mescla molt rica de gent d’arreu del món, però l’especulació i la reconversió del centre històric de la ciutat en una atracció turística amenaça la vida de la gent del barri. Tot i les dificultats, en Pitu es troba a casa, no s’imagina marxant del seu barri xino, no pot abandonar la casa de la seva família.

Obrim una porta, on amagat entre els grafitis, hi ha un cartell on s’hi llegeix -J.Cunillera, Sabater Artesà-. El taller és gran, ordenat i net, tot està calculat, l’espai és un reflex de la personalitat del Pitu. Ens passegem per l’interior esquivant formes de sabates, cuir marcat damunt de les taules i una infinitat d’eines. En Pitu m’ensenya orgullós les seves peces més especials, m’aturo davant d’una sabata, la sabata de peix, aquesta peça màgica li va valer el Premi d’Artesania ciutat de Valls, una sabata feta amb pell de rajada.

A les quatre comença la classe. Des de fa anys en Pitu ensenya a fer sabates artesanalment a joves dissenyadors i artistes vinguts d’arreu del món. Les dues alumnes s’asseuen i es preparen per començar a treballar, aprofito per agafar la càmera i passejar-me per la resta del taller.

El local està dividit en dues plantes; a la planta baixa hi ha l’obrador, separat de la resta de la botiga pel taulell, que també fa les funcions de taula de treball; a la part posterior de la botiga trobem una habitació on el client s’emprova les sabates i es deixa aconsellar per l’artesà; encara a la planta baixa hi trobem un petit despatx on el sabater passa comptes i acumula expedients de clients al llarg dels anys.

Al pis superior hi ha un petit magatzem amb estanteries plenes de pells i formes de tot tipus (matriu de fusta que s’utilitza en la confecció de sabates); al centre de la sala hi ha una enorme taula i al costat la màquina de drap i una màquina de cosir cilíndrica.
L’atmosfera que es respira en el taller és agradable, encara que no hi hagi pràcticament llum natural, el taller està perfectament adaptat i aïllat del soroll del carrer, un petit refugi de silenci que s’interromp de tant en tant pel soroll que fan els raspalls sobre la superficie d’una sabata a mig fer.

En Pitu em crida perquè torni del fons del taller i mentre abandona un moment els seus alumnes m’invita a fer-li les preguntes de l’entrevista.

Guillem. Que és un sabater/a?

Pitu. Un sabater és un artesà.

G. Que fa un sabater/a? Quina és la seva funció?

P. Un sabater té l’oportunitat de respondre a la necessitat de la societat de portar sabates, els sabaters, ara ja no tant, però en el curs de la història han estat ciutadans destacats dintre la societat, desenvolupaven una feina molt important.

G. Com, quan i perquè vas decidir ser sabater?

P. Tenia 12 o 13 anys i al costat de casa hi havia una fàbrica de confecció de sabates de nens, hi vaig entrar com a aprenent per conèixer l’ofici, compaginava aquesta feina amb l’escola de sabaters on aprenia a confeccionar sabates artesanalment.

G. Quants anys portes en l’ofici?

P. Porto més de 50 anys fabricant sabates de manera artesanal.

G. Que és el que més t’agrada de la teva feina?

P. Tot, he tingut la sort que l’ofici m’agrada i per a mi no ha sigut un esforç treballar, per això encara avui en dia segueixo fent sabates i ensenyo a fer-ne. La llàstima és que avui en dia molta gent treballa a disgust i això és una pena.

G. Ets un apassionat de la teva feina?

P. Sóc molt apassionat de tot allò que faig, intento passar-m’ho bé a la vida, sobretot quan treballo.

G. Creus en el futur de la teva feina?

P. Crec en futur dels oficis artesans, crec en tota feina que es basi en la transformació de la matèria en alguna cosa útil, vaig fer de sabater com podia fer de ferrer de fuster o d’un altre ofici.

G. Creus que la gent valora suficientment l’artesania?

P. No pots esperar que ningú pugui valorar de la mateixa manera una feina artesana com ho fa el mateix artesà, tot i això crec que la gent que compra artesania sap donar-li el valor que li correspon.

G. Com creus que està de salut l’artesania a Catalunya?

P. A Catalunya sempre hi ha hagut molts bons artesans i, tot i que ara s’ha perdut molt la tradició i quasi tot es fa amb màquines, hi ha cada cop més gent jove que s’interessa per l’artesania.

G. Quantes sabates has fet? Fas totes les sabates que portes?

P. No podria comptar totes les sabates que he fet, moltes, centenars. Totes les sabates que porto les he fet jo menys unes que són un regal d’un exalumne.

Ja fa un any d’aquesta entrevista i el Pitu fa temps que va deixar el taller i va marxar del seu barri xino estimat, l’edat no perdona i la jubilació va aparèixer com una obligació més que com un desig. Ara està amb la seva dona, la Rocio, al poble, on l’aire i la tranquil·litat els asseguren una pau necessària i cada cop més difícil de trobar a la gran metròpoli. Al número 3 del carrer de Sant Pacià ara hi penja un cartell on s’hi llegeix “en venda” i una mica més a baix encara s’hi aprecia rere un grafiti blau recent - sabater ortopèdic-. La història del Pitu i del seu taller és la història del barri, una barri que ha vist com la riquesa urbana ha anat desapareixent dels seus carrers; mentre m’allunyo de l’antic obrador, penso trist que allà on va haver-hi durant anys passió, artesania i saviesa humana pugui convertir-se ara en un altra botiga de souvenirs o un restaurant amb una carta de colors llampants escrita només en anglès.

  • Aquest text és una revisió d'una entrevista realitzada el febrer de l'any 2015. Fa uns dies vaig passar per davant del taller i el cartell d'una immobiliària a la porta em va portar a la necessitat de recuperar les paraules que vam compartir aquell dimarts.



Violència es... (31 de Juliol de 2017)

El passat dijous es va produir un fet rellevant a la ciutat, quatre joves van decidir expressar lícitament la seva frustració i ràbia davant d'una ciutat que els exclou i els esclavitza; des d'aleshores s'han produït tot tipus de reaccions, la majoria de condemna voraç i salvatge contra l'acte i les formacions polítiques que li han donat suport.

Durant els dies posteriors a l'acte reivindicatiu no he parat d'escoltar una mateixa paraula, violència; bé, m'agradaria fer un petit incís al què considero que vol dir la paraula violència i a què podem anomenar violència o a l'ús impropi que es fa d'aquesta paraula.

El poder s'ha servit sempre del llenguatge per condemnar els actes, col·lectius o individus contraris als seus interessos. D'ençà que existeixen els mitjans de comunicació de masses, som testimonis de l'ús d'aquests del denominatiu "violents" per designar a tots aquells que d'una manera o una altra han expressat amb més o menys encert una situació de submissió que s'intenta es mantingui inalterable per les classes dominants. Durant tota la història, el poder amb totes les seves cares i interpretacions, bancs, estat, empreses multinacionals o lobbies turístics, s'ha encarregat de difondre una visió esbiaixada de les protestes i expressions socials de denúncia, rebuig i descontent enfront d'aquest, desprestigiant i deslegitimant el dret a la dignitat d'una societat oprimida.

El cas que ens ocupa és l'últim capítol d'aquesta tradició a la nostra ciutat. Des de fa anys, Barcelona està essent assetjada per una indústria salvatge de turisme de masses; des de l'any 1992 la ciutat s'ha transformat fins a esdevenir una metròpolis basada en una economia dèbil de serveis enfocats sobretot al turisme. Una indústria que ha colonitzat la ciutat i que a diferència d'una creença popular infundada, no és el que ens dóna de menjar sinó el que ens obliga a viure de forma precària i el que ens expulsa dels nostres barris.

Que és doncs la violència, a què podem anomenar violència, o quina és la violència legítima i quina aquella que es condemna. Jo ho tinc clar, violència és que no et renovin el lloguer i que els preus inaccessibles del teu barri i de la teva ciutat t'empenyin cap a un èxode inevitable, violència és està exposat a un ambient mortífer provocat per l'augment del trànsit rodat i la flota més gran de creuers del sud d'Europa, violència és que els impostos dels ciutadans de Barcelona hagin de pal·liar i fer front al desgast ambiental que provoca l'arribada de 30 milions de turistes l'any mentre que els que s'enriqueixen amb aquest negoci no hi inverteixen ni un ral i tributen a paradisos fiscals, violència és que al centre de Barcelona no es parli pràcticament el català i sentir-te com un analfabet si no saps o no entens el primer americà de Wisconsin que et pregunta per la Casa Bayllo com si estiguessis al Walmart del seu suburbi de cases baixes, violència és que graduades universitàries hagin de marxar del seu país perquè es neguen a treballar altre cop de cambrera, violència és sentir-se que ets una persona prescindible, sense veu en una ciutat i un món que no escolta els teus desitjos i s'esforça per evitar que tinguis somnis, violència és que es mostri només una cara d'aquesta realitat complexa que és la ciutat de Barcelona, el fenomen del turisme de masses i una economia capitalista neoliberal que no compte amb les persones, violència és que no tinguem periodistes ni mitjans de veritat, persones valentes que s'atreveixin a mostrar la realitat que desmunta el nostre sistema de falsa democràcia on el que importa és mantenir la forma i sepultar i ajudar a escamotejar les formes de violència constants i perpetuades pel poder, violència és que se'ns cregui tan idiotes com per sumar-nos al carro de la condemna dels que criden perquè ja no suporten més i reivindiquen una vida més digne per a ells i els qui els envolten.

Nuestra violencia es existir - El Pressentiment (Espai en Blanc)



Entrevista a Ramon Parramon (director d’Idensitat) i Gaspar Maza (Doctor en Antropologia Social) – Part 2(14 de Juliol de 2017)

Guillem: Potser hem de pensar la pràctica artística lluny de la pràctica política en tant que la política i l'exercici d'aquesta et demana coherència i és aquest exercici estàtic per intentar sostenir la coherència el que no et permet aprendre.

Ramon: L'art pot ser un bon element d'experimentació que després reverteixi o interactuï amb lo polític o amb altres àmbits i és aquesta dimensió de l'art la que hem de promoure per contrarestar una visió de l'art com quelcom elitista i poc útil, o com una pràctica especulativa, d'excedent i no vital. Ens queda un gran camí per fer i això ho entenem quan a través dels nostres projectes en contextos locals som conscients de la poca necessitat de la cultura o l'art en la vida de la gent, les reivindicacions d'un grup de veïns que es manifesten per reclamar infraestructures i equipament al barri no prioritzaran mai una infraestructura cultural, estem en un punt en què es pot prescindir de la cultura i és una situació molt greu. Un centre d'art no és una institució desitjada per a un municipi sinó al contrari esdevé més aviat un problema que no una oportunitat.

G: Aquesta situació és la que els que ens dediquem al sector de la cultura hem d'intentar revertir, ja que sense cultura som una societat òrfena i l'art és part essencial d'aquesta cultura.

R: Possiblement hi ha hagut una època en la qual el que es tractava era de construir infraestructures, ja que políticament era rendible, et podies fer la foto, i no només espais culturals sinó també espai esportius o d'altres, aquesta dinàmica era part d'una economia de bombolla; ara tenim clar que no es pot seguir funcionant així i estem en un moment on s'està optant per generar programació i omplir de sentit aquests espais o centres culturals però ens queda molta feina a fer encara.

G: Des de Idensitat creieu en un tipus d'art que empoderi a les persones? Un art amb una voluntat pedagògica que doti d'eines i de coneixement a la societat i aposti per un valor simbòlic.

R: Si, ens interessa la idea d'empoderar relacionada amb la idea de generar coneixement que després convidi a la gent a utilitzar-lo. Tot i això la paraula empoderar també és una paraula complexa, no sé si utilitzaria la paraula empoderar; el que es tracta és de situar-te en un context on hi ha gent que no domina el llenguatge artístic i no es tracta de reproduir un esperit que tingui a veure amb una voluntat més aviat evangelitzadora, educant-los artísticament, sinó que hem de trobar un espai comú de treball, i per tant si tu vens d'un altre àmbit professional i a mi m'interessa en allò que estàs treballant doncs ens hem de posar d'acord per buscar uns objectius comuns. Idensitat ha treballat sempre en aquest sentit intentant que aquests encontres es produïssin, tot i que sovint costa entendres i saber comunicar allò que pretens fer.

G: Crec que des de l'orígens, Idensitat s'ha caracteritzat per ser un espai de trobada entre individus i col·lectius; fent una radiografia de la feina que heu fet fins ara, quina importància té la generació d'espais de diàleg en els vostres projectes?

R: Els espais de diàleg són importants sobretot en el tipus de treball que nosaltres desenvolupem. Des d'Idensitat sempre hem pensat que el més important és saber escoltar. Idensitat no treballa en el barri en el qual viu sinó que treballa en contextos per interessos concrets. Els nostres projectes han intentat produir sempre espais on el primer fos escoltar, per a després proposar, escollir i finalment crear. Aquest espai no sempre es dóna fàcilment perquè a vegades quan convides a l'artista o col·lectiu que s'ha escollit pensant que era l'idoni per a participar del projecte, l'artista no reacciona com esperaves i això dificulta la realització del projecte tal com l'havies pensat. Això passa perquè es genera una situació complexa de treball on intentem posar en contacte persones i maneres d'interpretar un context molt diferents i que a vegades són difícils d'ajuntar. Potser el que defineix els nostres projectes és la creació d'espais de possibilitats on l'artista i juga un paper important però no és l'únic, un espai on no pots forçar situacions i que a vegades s'acaben desenvolupant com esperaves o de vegades es produeix alguna cosa totalment nova.

G: Són els vostres projectes aliats de la irrupció d'un nou tipus d'artista, un artista contemporani lluny d'aquell artista de taller, de l'artista modern i sovint aïllat socialment?

R: No només l'artista de taller, hi ha molts artistes que treballen en un àmbit no tant de taller però si més tancats en la seva pròpia pràctica, de fet la pràctica artística en si mateix comporta un component altament individualitzat, per més que molts d'ells es defineixin com a col·laboradors o dintre de pràctiques en col·laboració.

G: Ara parlant de treballs en concrets. El projecte Cohabitar on formuleu una nova relació entre el centre cultural, en aquest cas Fabra i Coats, i la ciutadania, com creieu que ha de ser aquesta relació? I per tant que ha de ser l'art, una producció d'objectes o peces que es creen per ser admirades, o bé ha de ser una eina de comunicació de coneixements i pedagogies?

R: Tant el projecte Cohabitar com en un altre projecte que vam anomenar Interfícies i que vam fer al Centre d'Arts Santa Mònica els hem desenvolupat conjuntament amb altres col·lectius, en el cas d'Interfícies vàrem col·laborar amb Sinapsis i Transductores, mentre que en el cas de Cohabitar vam comptar amb els dos col·lectius que he citat més un tercer que és LaFundició.

Exposició EN TRANSICIÓ- TREBALL a Fabra i Coats com a part del projecte Cohabitar Entre
Font: Idensitat

El projecte Cohabitar era una convocatòria oberta per portar el comissariat i la gestió de la fàbrica Fabra i Coats durant un any. El projecte Cohabitar és un assaig de la pràctica col·laborativa des de diferents àmbits, entre els col·lectius que en formem part, a l'hora de decidir sobre les activitats que generem, i també de cara a entendre el centre d'art no tan sols com un espai expositiu sinó com un espai que va més enllà i que fa un esforç per redissenyar una institució encara poc estructurada, ja que Fabra i Coats no té una direcció fixa sinó que fa tres anys que organitza convocatòries per al seu comissariat, això comporta que l'equip que hi ha de coordinació no pugui proposar coses a llarg
termini i per tant tot el que es genera té una caducitat molt ràpida. En el projecte Cohabitar vam haver de produir tant les exposicions com les activitats d'educació, mediació o d'interacció amb l'entorn del centre; les activitats expositives estan de per si molt enganxades a la infraestructura física de la institució, a l'edifici mateix, però la resta de les coses que hem fet van més enllà del centre i en si ja són una revisió del model de centre cultural/museu. En el projecte Cohabitar hem pogut assajar aquestes coses però no hem tingut suficient temps per veure'n el resultat; com ja es preveia un any és insuficient per realitzar un projecte d'aquestes característiques. Ara és possible que seguim lligats a l'apartat d'activitats per continuar assajant pràctiques de caràcter col·laboratiu.

G: Del projecte Espais Zombi. En el cas concret de Barcelona i analitzant la tradició especulativa de l'entorn urbà de la nostra ciutat, on en els últims anys s'han desenvolupat i planejat molts projectes que han acabat sense tenir un ús real o l'ús per al qual es van dissenyar (el Fòrum, diagonal mar, etc...) i que podem entendre com espais fracassats o inacabats que són els protagonistes de la vostra definició com a espais zombi, la pregunta és, com pot la pràctica artística fer tornar a la vida aquests espais i rescatar-los d'aquest estat zombi en què es troben?

R: Els espais zombi no els hem defensat mai com espais morts, són espais que estan vius, però estan vius amb una altra lògica diferent de la qual havien estat pensats, amb lo qual són a vegades fruit d'una acumulació d'interessos privats, males gestions públiques o de l'especulació i per tant són espais que no viuen d'una manera clara.

Glossari del projecte Espais Zombi   Font: Idensitat


Espais Zombi afectats per una projecció urbanistica insuficient. Palma de Mallorca  Font: Idensitat

Gaspar: Son espacios que no estan ni vivos ni muertos, són zombis.

R: Fem un ús del concepte zombi com una metàfora, ja que són espais que segueixen actuant d'una manera determinada però que estan desencaixats, i per tant no tenen una articulació massa clara; de fet Espais Zombi és un projecte que el vàrem plantejar com una iniciativa d'estratègia i anàlisi d'un territori, de lectura d'aquest i per això utilitzàvem el recurs metafòric de lo zombi, per fer visible tota aquesta sèrie de coses.
Més recentment hem estat treballant entorn del fenomen del turisme, que s'ha materialitzat en l'exposició Ciutat de vacances que hem fet ara a Es Baluard. En aquest projecte pensàvem el turisme en relació als espais zombis i quina interacció i correlació es dóna entre el turisme i la generació d'espais zombi.
Al projecte d'Espais Zombi el que hem fet és una mena de glossari que ens ha servit per definir i triar unes paraules que el que fan és explicitar el que està passant quan intervén tota una sèrie d'agents, com l'especulació o el turisme, que extreure'n riquesa d'un lloc i no n'aporten res; o bé quan un espai es disgrega i perd el sentit per la comunitat local, totes unes consideracions que pot ajudar a entendre que és un espai zombi. Tot i això, el projecte no té una voluntat de transformar els espais que són definits com a espais zombi, el projecte no té un objectiu de reorientar aquests espais, es tracta més aviat de fer-ne un anàlisi i d'entendre la seva gènesi.

Gaspar: No planteamos nunca que solución, lo que se plantea es como detectarlos i analizarlos, igual una solución que a veces hemos pensado seria dejarlos en barbecho un temporada haber si ellos solos tiran hacia adelante; lo que si que a veces lo hemos hablado es que entre la teoría del lugar i el no-lugar, hay un espacio i ese es el espacio que ocupa el espacio zombi. Entre que una cosa esta viva, un lugar, y una cosa esta muerta, un no-lugar, hay un tiempo intermedio y ese tiempo es el zombi.

G: También es verdad que tenemos muy identificados los no-lugares como descampados o sitios periféricos normalmente vacíos, pero un espacio zombi puede ser un espacio lleno de gente y a primera vista muy vivo però con una vida mediocre.

R: Si, de fet el que vàrem mostrar a Es baluard parla de la temporalitat, els espais de temporada perquè en aquests casos eren espais de turisme massiu i que per tant es desactiven en el moment que el turista no hi és; una temporalitat que es va repetint cada any de la mateixa manera exacta. En el cas de Barcelona era diferent perquè aquesta temporalitat no és tan evident i per tant si volíem seguir parlant de temporalitat, en aquest cas es tractava més aviat d'una temporalitat que feia referència a l'urbanisme, un urbanisme de temporada, que vol dir que no es repeteix cada any sinó que pot ser que un espai urbanitzat es passi els següents deu anys sense sofrir canvis i que de sobte
s'hi torni a intervenir i es produeixi un gran canvi en un espai de temps molt curt.

Gaspar: A veces para cambiar los espacios hay que entenderlos y lo que pasa es que a veces se intenta cambiar sitios sin que se hayan entendido realmente; sin entender los tiempos de esos cambios no podemos cambiar nada; lo que propone Espais Zombi es reflexionar i analizar mas que proponer o antes que proponer.

G: Un espai de pensament

R: Un espai de pensament crític sobre la ciutat. El glossari, les imatges i la resta de material del projecte dels Espais Zombi ha sigut una manera d'entendre la ciutat; abans d'això vam organitzar un seminari amb persones com el Javier Pèrez Andujar, la Ingrid Guardiola o el Francesc Muñoz i cadascun d'ells feia aportacions des de diferents àmbits on es contraposaven diferents formes d'analitzar la ciutat i amb aquesta varietat es tractava de combinar i enriquir el debat. També vam fer una jornada que reflexionava sobre el front marítim i on vam convidar l'artista Domenec; aquestes activitats però tenien sempre una voluntat no tant de resoldre urbanísticament l'espai sinó de fer un
mapejat, d'entendre i donar sentit a la situació d'alguns espais concrets de la ciutat.

Gaspar: También hay otra cosa que es la velocidad del cambio, porque todas estas cosas son normales, estos procesos de cambio en los espacios los ha habido siempre pero no a la velocidad a la que se producen ahora, esa velocidad es la que no nos permite entender el espacio. Estos cambios se producen gracias a la tecnología y es esta rapidez la que estresa no solo a las personas sino también a los espacios. Se trata de entender el cambio y en ese sentido el proyecto Espais Zombi, intenta entender ese cambio i comprenderlo a través de varios procesos como por ejemplo la simbología de la que hablaba Ramon.

https://www.idensitat.net/ca/espais-zombi

https://www.idensitat.net/ca/cohabitar-entre



Entrevista a Ramon Parramon (director d'Idensitat) - Part 1

Guillem: Que és Idensitat?

Ramon: El caràcter d'Idensitat ha anat variant amb el temps perquè és un projecte que ja té gairebé 17 anys; potser la definició que millor explica que és Idensitat és la d'un projecte o plataforma en la qual conflueixen tot una sèrie de coses i persones. Podríem dir que Idensitat és una iniciativa que treballa des de les pràctiques artístiques en contextos socials, més o menys complexos, ubicats en llocs concrets que ens interessen i on creiem que des de l'art podem incidir amb la voluntat de provocar una transformació.
La nostra voluntat des d'Idensitat és posar en relació artistes o persones que treballen entorn de la creativitat amb altres persones que no tenen experiència en el camp artístic, però que són part de la comunitat on se situa el projecte. La voluntat de ficar en contacte persones d'àmbits professionals i amb interessos diferents respon a un intent per aconseguir recrear un espai de reciprocitat i aprenentatge. Aquests tipus d'accions les fem seleccionant primer els llocs on creiem que el projecte pot funcionar; la majoria de projectes els proposem nosaltres i després convidem a artistes o creadors a través d'una convocatòria i seleccionem d'acord amb la línia de treball que pugui encaixar millor amb el projecte.

El que fa Idensitat és generar el clima perquè la proposta es pugui desenvolupar, des de crear els canals i la relació entre persones i col·lectius, fins a proposar la temàtica de la intervenció o la difusió a posteriori i la mostra del procés en activitats i exposició. A vegades també treballem directament amb una institució, com vam fer fa un parell d'anys amb el Centre d'Arts Santa Mónica, on vàrem desenvolupar un projecte que es deia Translocacions, un projecte que parlava sobre la mobilitat contemporània, i clar, quan comptes amb el suport d'una institució que té un espai i una infraestructura et permets d'organitzar el projecte de forma diferent i donar-li una altra mida.
A la dreta, Ramon Parramon, director d'Idensitat.   Font: Idensitat

Una de les característiques principals d'Idensitat és que no té un espai físic de treball i això fa que el projecte sigui més intangible, aquest avantatge o inconvenient fa que tinguem sempre la necessitat d'articular la nostra producció conjuntament amb una altra institució. A vegades aquesta institució és un ajuntament, una institució cultural o fins i tot espais menys institucionals i més de ciutadania com són els centres cívics. Quan el projecte es desenvolupa conjuntament amb una institució, és aquesta la que s'encarrega de finançar-lo, però també funcionem molt a partir de subvencions. Des del principi, Idensitat no ha volgut produir projectes autogestionats sinó que sempre hem treballat conjuntament amb un estaments públics, ja que pensem que cal transformar la institució i canviar-la des de dintre i això ho aconseguim col·laborant-hi.

G: Com treballeu? Quins formats de projectes desenvolupeu?

R: Ara mateix tenim projectes molt diversos, al principi si que treballàvem només a través de convocatòria, a la qual seguia un procés de producció i finalment una exposició on es mostraven els resultats, però actualment tenim projectes molt variats i això ens ha obligat a canviar de format o estratègia; a vegades encara ho fem a través d'organitzar convocatòries, per encàrrecs directes a un artista concret o bé també hi ha cops que ens ocupem nosaltres, com Idensitat, de la producció del projecte. Tot i aquesta varietat de fórmules el que intentem conservar i repetir sempre és la generació d'un espai obert on invitem a persones de diferents disciplines a participar perquè creiem que poden aportar coneixement.

G: Quina importància té el lloc en els projectes d'Idensitat?

R: El lloc és important perquè és la localització i la confluència de l'espai i del temps o de l'espai, el temps i les relacions. Relacions no tan sols contemporànies sinó que des del lloc també s'estableix una relació amb el passat i amb el futur. Per Idensitat el lloc té la qualitat de material, el lloc és el material amb el qual desenvolupem els nostres projectes, i aquest material és sempre particular; el lloc influeix necessàriament en els nostres projectes, podem repetir metodologies però la creació d'un projecte en un lloc concret fa que hàgim d'adaptar aquestes metodologies i reinventar-les en cada projecte.

G: La complexitat del lloc fa que la interdisciplinarietat sigui un aspecte necessari en els vostres projectes?

R: És veritat que Idensitat s'ha caracteritzat des del principi per tenir en compte la riquesa de la interdisciplinarietat en qualsevol projecte i per tant hem intentat que les nostres propostes fossin un espai on convidar i acollir a persones d'altres àmbits de coneixement. Quan Idensitat va començar no utilitzàvem massa la paraula "art" ja que creiem que era perillós i ens podia condicionar, el que nosaltres volíem i ens interessava era situar-nos en un espai híbrid, un espai on altres disciplines que no fossin pròpiament d'art també tinguessin sentit. Tampoc no abandonàvem la paraula, és veritat que a vegades hem volgut utilitzar sinònims, com creació, etc... però en els últims anys hem volgut recuperar la paraula art convençuts que tenia sentit per situar la feina que fem en un determinat context, el de la pràctica artística. Potser es tracta d'utilitzar la paraula art per intentar transformar el que la mateixa paraula significa; també cal dir que la paraula art et permet està en molts àmbits, a moure't en la perifèria de molts entorns i és per això que considerem que cal reivindicar-la.
Exposició projecte Translocacions al Centre d'Arts Santa Mònica.   Font: Idensitat

G: Que passa amb la paraula art que a vegades fa por i que en determinats contextos no encaixa, és potser perquè es percep com un àmbit corromput i que participa d'unes dinàmiques de mercat salvatges? És l'art a vegades un espai tancat on la relació amb la ciutadania es fa difícil? Està la paraula art gastada i desvirtuada de la seva funció social?

R: Més que desgastada, la paraula art té una connotació més concreta, o sigui fora de l'àmbit de l'art, fora d'aquelles persones que estan més implicades, costa molt d'entendre. Precisament perquè l'art tendeix a moure's en un espai d'ambigüitats, l'art és una cosa borrosa, és diferent d'altres disciplines. Hi ha altres disciplines que per innovar han de moure's del seu propi lloc de comoditat de forma excepcional, en canvi l'art viu de forma natural en aquesta zona incòmode a la recerca de nous horitzons; l'art és una pràctica que està en una inquietud constant. Per altra banda aquí és barregen moltes coses; una cosa és el mercat, que és la manera com l'art participa de les indústries culturals, principalment a través de les galeries que fan que es pugui vendre, aquesta és una realitat socioeconòmica que té l'art i que és important, però també hi ha moltes altres pràctiques que ni tan sols entren aquí i que també tenen una presència important, Idensitatés d'aquesta segona classe de pràctiques artístiques, ja que no mantenim una relació directa amb el mercat sinó que existim en relació amb institucions públiques.

Per altre banda, la pràctica artística necessita diners per a la seva producció i existeixen dos mecanismes de finançament, un és el col·leccionisme i el mercat de l'art i l'altre és la via pública que subvenciona la producció d'un art que no té voluntat de vendre's com un producte i de passar a formar part de la col·lecció privada d'un particular, sinó aquell que té un caràcter més social, pedagògic i participatiu; aquest seria el cas d'Idensitat. Són dues realitats que segueixen convisquen i que mantenen una relació tensa, una diferència que no vol dir que hi hagi res no susceptible de convertir-se en un producte, ja que qualsevol experiència per immaterial que sigui pot convertir-se en un producte que després es comercialitzi, sinó que més aviat hi ha projectes que persegueixen un objectiu comercial i d'altres que no ho fan.

G: Com es pot intervenir des de la pràctica artística per transformar un lloc?

R: La paraula transformació també és una paraula molt carregada de sentit i molt utilitzada, que està vinculada, en part, a la pràctica política, ja que les decisions que tenen a veure amb la pràctica política tenen conseqüències i transformen la societat. Quan s'utilitza la paraula transformació en la pràctica artística vol dir que aquesta també té connotacions polítiques; que la transformació que proposa la pràctica artística es porti a terme o no, això ja és una altra cosa. La paraula transformació és una paraula que situa les pràctiques artístiques que la fan servir en un context concret, però a nivell pràctic s'ha d'anar més amb compte, sobretot perquè la diferència entre art i política és important. La pràctica artística és normalment una experiència en petit format, a petita escala i que mentre és experimental pot seguir formant part i es pot considerar art, però que quan deixa de tenir un sentit crític deixa de tenir un dels components necessaris en l'art. La incapacitat que té la política de ser crítica en tot moment és el que la diferencia de la pràctica artística, ja que en la política pots ser crític amb l'altre però normalment no pots fer autocrítica. Això no vol dir que tant la política com l'art tinguin capacitat de transformació però seran transformacions de caràcter divers. En la pràctica artística també hem de parlar d'una transformació reversible, una transformació que no només es produeix cap enfora sinó que també cap a dins, en un mateix, una transformació pròpia.

https://www.idensitat.net/ca/



Recuperar una creativitat segrestada. Entrevista a Sitesize (Elvira Pujol Masip i Joan Vila Puig). (1 de Juny de 2017)

Ja fa temps que vaig trobar-me per primer cop al davant d'un projecte de l'Elvira i el Joan (Sitesize), era un llibre que m'havia regalat la meva tieta i que tenia un nom curiós ¡Cataluña termina aquí!¡Aquí empieza Murcia! [1] Quan vaig començar a llegir-lo es va obrir tot un món nou davant meu, la cultura llibertària se m'apareixia per primer cop a través de la radiografia d'aquest moviment d'alliberació popular en la geografia catalana, el llibre mostra les experiències de col·lectius anarquistes des de principis de segle XX fins després de la guerra i durant el feixisme en barris com el meu Sants natal o Bellvitge, i ciutats com Sabadell i Caldes de Montbui, entre d'altres. La meva família materna ve de tradició llibertària, el meu besavi (el qual no vaig arribar a conèixer) va morir com a conseqüència d'una malaltia engendrada durant el període que va passar a la presó per ser militant de la CNT, i altres parts de la família havíen participat en la creació de la primera cooperativa llibertària al barri del Poblenou. La lectura del llibre ha sigut una manera d'entreveure com podia ser la vida dels meus avantpassats, un text que m'ha emocionat i que m'ha permés conservar la creença en la possibilitat de constuïr models de vida alternatius i més justos. Des d'aquella primera lectura he seguit la feina d'aquests dos artistes catalans i finalment va sorgir l'oportunitat de conèixe'ns.

Guillem: Que és Sitesize?

Joan: Anem canviant la definició de què és el projecte, ja que Sitesize és més que res un espai d'experimentació i d'aprenentatge, on experimentem i aprenem, no tan sols com a emissors sinó també com a receptors. Des del principi ens hem vinculat i definit des de la relació amb el lloc, el mateix nom Sitesize, que en anglès vol dir la dimensió del lloc, és un intent per parlar del lloc però entenent-lo des de la seva diversitat, diversitat de memòria, d'història, d'imaginari, de capacitat creativa; i a partir d'aquest marc hem creat projectes que tenen l'art com a punt de partida i aquest en relació amb la ciutat, el coneixement i amb la capacitat que des de la creació tenim de transformar-nos a nosaltres mateixos i transformar un lloc.

G: Com enteneu l'art i quina relació establiu entre art i societat i/o comunitat?

Elvira: En realitat és el mateix una cosa que l'altre (art i societat). En la nostra societat no es percep així perquè l'art o la cultura està segrestada però el fet de viure ja determina que vius d'acord amb una cultura. Nosaltres no fem distinció, apel·lem a l'art i la cultura com una forma de vida i com una manifestació de nosaltres mateixos. El fet de crear és una activitat que no només pertany als artistes sinó que és pròpia de tots els éssers humans. La creativitat és allò que ens pot portar a l'abundància i a la plenitud com a persones. Hi ha altres societats com passa a parts d'Àfrica on tots els membres d'una comunitat són artistes, on qui no sap ballar, sap tocar o sap cantar per exemple, i som nosaltres que etiquetem i diem qui és artista o qui no i ens equivoquem perquè en realitat, tots som artistes i aquesta creença és la que intentem fer aflorar en els nostres.


Font: Sitesize

G: Entendríem l'art com una forma de dignificar la vida humana?

E: És l'estat natural de les coses; el que veiem en la nostra societat no és l'estat natural és una cosa forçada. La nostra societat segresta els talents per utilitzar-los en la producció de béns.

J: Forma part d'una partició o divisió, una manera d'entendre la realitat a través del classifica i ordena. En els nostres projectes intentem tornar a unir les coses per provocar i invitar a l'acte creatiu. Fluir o conjuntar coses que estan massa separades, artificialment separades.

G: Com enteneu la pedagogia en l'art?

E: Nosaltres com artistes, en una societat on tothom està atomitzat o dividit, ens sentim privilegiats, ja que podem treballar en projectes creatius. Personalment crec que això em dóna una capacitat que potser altres s'han negat a ells mateixos; però per altra banda, aquest privilegi m'obliga a estar aprenent al llarg de tota la vida. L'aprenentatge no s'acaba mai, sempre sents la necessitat de seguir evolucionant i saber més. Els artistes han estat aquelles persones que sempre han necessitat seguir aprenent, una tendència que ens ha salvat de formar part d'aquesta massa indefinida, mantenir-se viu creativament. Les pedagogies són eines metodològiques que s'apliquen a aquests processos d'aprenentatge però que cadascun ha de trobar a la seva, segons el moment vital i tenint en compte allò que li pot servir.

J: Entenem l'aprenentatge com una necessitat humana, els homes tenim la necessitat d'aprendre coses i descobrir, això s'aconsegueix posant-se en situacions que després pots analitzar, és aleshores que es produeix quelcom que podem anomenar aprenentatge. La pedagogia és com fer això possible d'una manera més sistemàtica, i des de l'art ens ocupem per veure com podem produir aquest aprenentatge o com podem buscar els mecanismes perquè aquest sigui lliure, crític i independent, evitant que l'aprenentatge sigui només instrumental i dirigit a la producció. En les iniciatives que participem ens interessa mantenir viu aquest aprenentatge i també pensem en com produir-lo, però sobretot ens esforcem per mantenir-lo i fer-lo obert.

G: Que és l'aprenentatge autònom?

J: Potser l'interessant de l'autonomia és descobrir que no ets autònom sinó investigar d'on i com aprenem. L'autonomia és la capacitat de decidir que vols aprendre i perquè ho vols aprendre.

E: Sí, l'aprenentatge és la capacitat humana més important que defineix la vida d'una persona si tu no tens autonomia en aquest aprenentatge és que estàs supeditat a alguna cosa o algú. Deixés de ser o només ets una peça més que està fora de tu. Si a la capacitat d'aprenentatge li donés autonomia, aconsegueixes empoderar-te.

L'educació actual promou la creació de persones super especialitzades, que a la vegada són ignorants en tota la resta de coses i que deixen de servir per a res quan el seu saber, concret o especialitzat, ja no es necessita. Això no és un coneixement, és una instrucció per fer una operativa i no té res d'autònom, és només servitud.

J: L'educació actual et fa ser vulnerable i depenent. S'hauria de promoure una educació més autònoma on cadascú trobes la seva línia.

E: Quan veus a persones que han acabat una carrera o un màster, saps a quina escola han anat perquè tots pensen igual, tots estan tallats pel mateix lloc; l'art hauria de ser tot el contrari i fomentar la particularitat de cada persona i per fer això cal promoure l'autonomia. La creativitat només es donarà en aquests condicionants.

G: Quina influència té la cultura llibertària en la vostra feina?

J: La cultura llibertària forma part del nostre aprenentatge; en l'exercici de buscar i respondre a la pregunta de - qui ens forma i com se'ns forma? - sorgeixen diferents tradicions de pensament, i la cultura llibertària és un espai on s'ha donat aquesta confluència de contacte directe amb les coses, on es té en compte el valor de la persona, on s'entén l'aprenentatge com a una via d'emancipació i es creu en la cultura com a construcció col·lectiva; la cultura llibertària és una manera de viure amb la qual ens identifiquem.

E: La cultura llibertària és una avantguarda cultural a Catalunya. Per exemple en les escoles, el fet que hi hagués nens i nenes junts, això Ferrer i Guàrdia ja ho proposava, o bé la condició de les dones, en la cultura llibertària les dones tenien poder personal i vivien en una completa situació d'igualtat i respecte i també tota l'experiència dels Ateneus llibertaris a Catalunya on es produïa un aprenentatge lliure i la gent es formava, uns espais on es produïa una autèntica socialització del coneixement i l'aprenentatge.

J: Aquest seria l'aprenentatge. Reconèixer aquest llegat i sobretot entendre que no és només una cultura d'oposició a les formes de cultura actuals sinó que és un altre nivell on ja s'ha començat a construir; una actitud que ara ens costa molt perquè estem molt ocupats a resistir però el que cal és crear. El que és realment revolucionari és la capacitat de pensar i proposar.

G: Fent referència a projectes concrets que heu fet, el 2005 comenceu un projecte que s'anomenà Repensar Barcelona; Com es pensa una ciutat o que vol dir repensar Barcelona?

J: Repensar entès com una pausa, una pausa per pensar com actuar. El 2001 a Barcelona es comença a notar un augment dels moviments activistes que denuncien diferents actituds o institucions, com les manifestacions contra el banc mundial o en contra de la guerra. A escala de ciutat hi havia el Fòrum de les Cultures i tota l'oposició de sectors de la ciutadania al que significava aquell projecte en termes de sistema que anava per endavant i no escoltava res. Davant d'aquest context, per al grup de persones que vam impulsar el projecte Repensar Barcelona, aquell moment necessitava una pausa per formar-nos, un intent d'esbrinar que significa pensar una ciutat per poder construir una alternativa.

En aquest projecte ens vàrem ajuntar persones que teníem voluntat d'aprenentatge i gent que ens podia donar aquest coneixement. A partir d'aquest plantejament es van organitzar unes jornades de debat, reflexió i aprenentatge entre persones d'àmbits molt diversos com l'activisme, l'antropologia o l'art, etc...

E: Aquest projecte va ser un doctorat per a nosaltres; pel grup de gent que vam portar el projecte allò va significar descobrir Barcelona i descobrir la cultura llibertària de Barcelona, sobretot a través de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Gràcies a la implicació de la gent d'aquest centre de documentació, vam poder conèixer la riquesa de la cultura llibertària de la nostra ciutat, un background potentíssim que d'una altra manera no haguéssim pogut conèixer, ja que són aspectes de la nostra ciutat que no estan a cap llibre. Aquesta descoberta va ser l'aprenentatge més potent del projecte, d'alguna manera la crisi del model de la ciutat ens va servir d'invitació per descobrir la cultura llibertària d'aquesta i així el projecte va evolucionar de l'urbanisme a la cultura.

El més gratificant d'aquest projecte va ser que es va veure un aprenentatge real, un intercanvi de coneixement in-situ; a més l'èxit va ser tan rotund que la gent ens demanava poder presentar altres projectes o idees, fins i tot persones com en Jordi Borja volien aportar coneixement al programa. El projecte es va construir a través dels debats, els ponents teníem pocs minuts per presentar les seves idees i poder deixar el màxim de temps als debats. Això ho vam registrar i durant un temps ho vam penjar a un servidor obert tenia el CCCB i d'on la gent s'ho podia descarregar. El projecte es pretenia que només dures 3 o 4 mesos i al final va durar 3 anys, del 2005 al 2008. Per a mi ha sigut el projecte que més m'ha marcat i el que ha condicionat la meva manera de treballar a partir d'aleshores.

G: Fent referència a un altre projecte l'Agència de Turisme Popular, creieu en el turisme com un mètode d'aprenentatge?

J: Sí, entenem la ciutat com un lloc d'experimentació, d'aprenentatge i d'espai per a la vida social. Ens trobem que la ciutat actual està travessada pel turisme. El turisme produeix uns canvis en la ciutat que encara que no siguem turistes no en podem ser aliens. En aquest projecte hem intentat veure el turisme com una forma en què les persones es relacionen amb el territori. El turisme estableix relacions amb la forma de la ciutat, les rutes i la creació d'aquesta com un lloc per a ser consumit, fenòmens que no pots ignorar si t'interessa la ciutat. Aquest projecte, com altres que hem fet, parteix d'una forma de veure la pràctica artística no com quelcom aïllat sinó com una disciplina que participi de tot això; la cultura és una part important de l'oferta turística i, els artistes no podem ser innocents en la nostra actitud vers el turisme sinó que hem d'actuar de forma responsable enfront d'aquest. No podem voler que els turistes vinguin a les nostres exposicions sense importar-nos que després destrossin un barri o contaminin amb la indústria creuerista. L'art ha de ser una eina d'anàlisi i d'interlocució del turisme amb la ciutat, el futur d'aquesta està en joc.

E: La dificultat del turisme és la seva versió massificada, si vingues molta menys gent seria fantàstic; a mi m'agrada que hi hagi gent estrangera, com també m'agrada viatjar, el problema ve quan destinem tota una ciutat al turisme perquè el que estem fent és deshumanitzar aquesta ciutat. S'ha de trobar un equilibri de visitants que la ciutat pugui assumir i poder crear una experiència autèntica, tant per als turistes com per als mateixos veïns de la ciutat.


Agència de Turisme Popular al mercat de La Barceloneta. Font: Sitesize

J: El turisme és un fenomen global, que no és solament propi i particular de Barcelona sinó que està succeint arreu. Un fenomen que tematitza el territori i el transforma.

E: La dinàmica del turisme és com de guerra perquè fa fora la gent. El que fa una guerra és fer fora la gent, la indústria turística ho fa a través dels diners, amb inversions, etc...I per tant si reduïm el nombre de persones que venen ja no és una invasió i passen a ser visitants, sempre parlant des de la versió massificada del turisme, el turisme en si no és un problema.

G: Com actueu en el projecte de l'Agència de Turisme Popular en relació amb el turisme?

J: Amb el projecte de l'Agència de Turisme Popular volíem sortir al carrer per rebre les diferents opinions que les persones tenen del turisme en diferents barris de Barcelona. Vam poder escoltar els problemes més salvatges com pot ser la manca d'habitatge, però sobretot volíem entendre com la gent viu el seu entorn i quin paper té el turisme en la transformació de la ciutat.

E: Barcelona s'està venent a un públic turístic massiu utilitzant unes etiquetes amb les quals nosaltres, els barcelonins, potser no ens identifiquem; la cultura l'hem de fer els que vivim aquí. Si quan vas en un lloc i vols conèixer l'autenticitat d'aquest et trobes amb una versió mediatitzada, no tens cap experiència real del lloc.

J: Hem d'ensenyar-li a la gent que ve a visitar-nos la nostra manera de viure, la nostra realitat i que quan nosaltres anem a visitar-los ells ens ensenyin la seva. Ja hi ha una part del turisme que busca singularitat i escapa dels discursos de massa, hem de seguir potenciant aquestes alternatives.

E: El que hem d'evitar és l'especialització dels espais. A Ciutat Vella els barcelonins ja no van a passejar per les Rambles, en el projecte Agència de Turisme Popular sortia això, aleshores els espais es buiden.

J: En aquest projecte preteníem que la gent s'expresses, per exemple, alguns dels participants ens explicaven com ells de petits es passaven el dia al carrer jugant i en canvi ara no ho deixarien fer mai als seus fills. Aquests testimonis ens demostren un canvi en la ciutat, un canvi d'usos sobretot de l'ús que en fa el veí.

E: Entenem el turisme com una oportunitat d'intercanvi entre cultures i gents d'arreu del món i el projecte ho volia comunicar d'aquesta manera creant un altre esperit a l'hora de compartir la ciutat que produeixi una experiència real que acabi revertint en la gent.

G: Per últim m'agradaria fer-vos una pregunta relacionada amb el darrer projecte que heu engegat el LAC (Laboratori d'Aprenentatge Comunitari). Ha de ser l'art un espai de reflexió?

J: El projecte del LAC ens l'encarrega el centre d'art La Virreina. El LAC és un conjunt de processos d'investigació i experimentació amb l'objectiu d'aconseguir formes d'aprenentatge més riques. El projecte proposa formes més obertes d'aprendre, diferenciant-se d'un plantejament universitari i creant un espai on les persones s'impliquen a través de l'intercanvi de coneixements.

E: L'artista en la nostra societat és algú que està aprenent contínuament, en aquest projecte s'ha volgut promoure aquesta actitud i incentivar en l'autoaprenentatge continu i necessari per a mantenir-se creatiu i poder treballar i crear.

Hem volgut crear aquest projecte entenent-lo com una comunitat, un grup de persones que fan funcionar un espai d'aprenentatge sota principis ètics. Quan vam començar a redactar el projecte, que ens va encarregar el Valentin Roma (Director de La Virreina), teníem molt clar que aquest projecte només funcionaria sota uns principis ètics. És una conclusió a la qual hem arribat després de treballar en diferents projectes col·laboratius que es morien perquè la gent deixava de interessar-s'hi i d'implicar-se; quan la gent marxa és senyal que no s'està aprenent coses, que es rep però que no es dóna. El LAC és un projecte que es basa en l'intercanvi de coneixements, d'aquesta manera fem necessària la participació de tothom i ens assegurem que allò es mantingui viu, ja que la gent s'implica perquè produïm un interès i es converteix en un treball que es fa des de la decisió personal de cadascú.

G: Quins són aquests principis ètics que són la base del projecte LAC?

E: El projecte LAC es basa segons els següents principis ètics:

  • El Respecte perquè és sempre des del respecte de totes les opinions i diversitats i també respecte entès com una manera d'aprendre, ja que només reconeixent la diferència en l'altre puc aprendre.
  • La Reciprocitat és el concepte que engloba tots els altres i que diu que allò que dono també ho rebo.
  • La Interrelació perquè sempre és una relació entre iguals, no hi ha una jerarquia de cap tipus.
  • La Responsabilitat personal perquè encara que treballem en col·lectiu aquest no ha de voler dir que jo dilueixo la meva responsabilitat en el col·lectiu sinó que sempre existeix i es té en compte la responsabilitat personal, el jo dintre d'una comunitat.

Amb el projecte LAC volem crear una energia, que a còpia de la natura, funciona en un donar i rebre, ja que l'única forma d'aprendre és a través d'aquest donar i rebre.

També ens hem esforçat per diferenciar-nos dels programes de mediació/educació dels museus, on la dinàmica és la de - tu vens i nosaltres et donem (un temari, uns coneixements, etc..) i prou, i allò s'acaba, un espai on és poc probable que passi res més. En aquests casos es tracta més aviat d'una atenció als públics que no pas un aprenentatge. Volíem crear un espai d'aprenentatge real on cada individu evoluciones de forma personal i en tant que evolucionat aquest individu pogués aportar a l'espai comú que és el laboratori. És impossible que una persona que està malament amb ella mateixa aporti res al grup; això a la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca) ho ha treballat molt. Dintre de la PAH hi ha una àrea de serveis on es tracta de treballar amb el que és personal de cadascú. Quan la gent arriba fotuda amb la hipoteca,etc...els empoderen, els hi diuen - tu tens poder personal, no ets una "merda"- els hi rescaten la dignitat, els ajuden que es diguin a ells mateixos que no són uns perdedors, i un cop la persona agafa consciència aleshores apareix el col·lectiu que li dóna suport perquè ell faci el moviment. Estem en un context on ens han matxacat contínuament, ens han precaritzat la vida, ens han enganyat amb les hipoteques però també ens han maltractat èticament i ens han manllevat els valors personals i la creença en les nostres potencialitats. Es tracta de fer un canvi individual i personal en cadascú perquè després això pugui revertir en el col·lectiu i amb un conjunt d'individualitats fortes puguem provocar canvis substancials en la societat.

E: Potser hem copiat un format més propi d'espais terapèutics i que fins ara no s'havia provat en el camp de l'educació, la pedagogia o l'art però que quan s'interpreta des de la creativitat provoca un enriquiment i la creació d'una energia increïble en l'espai. Durant aquests dies hem pogut experimentar l'energia del col·lectiu i realment ha sigut quelcom màgic, quelcom que té més a veure amb la xamànica.

Aquestes jornades han sigut un procés terapèutic on ens hem netejat de tots els aprenentatges imposats que ens limiten la possibilitat de pensar lliurement, entenent el que això suposa per a la nostra creativitat. Per canviar això hem d'anar més enllà del discurs, el discurs és quelcom que ve a posteriori i et permet fer-ne una lectura però el canvi es dóna connectant-te amb un altre tipus d'energia, experimentant la teva capacitat d'aprendre, de donar i de connectar-te amb altres coses.

J: El LAC ha sigut una relació entre persones entre les quals els nivells d'intercanvi són molts, intercanvies un espai, intercanvies una dinàmica, un posicionament, opinions, etc...hem viscut la reciprocitat en aquest intercanvi, l'hem experimentat en diferents registres i alguns eren culturals, d'altres eren d'opinió, d'escolta, escolta d'un mateix, diversos nivells d'intercanvi que han obert molts camins d'aprenentatge i el que ens queda per descobrir.

E: I si ens preguntem que és la creació, com artistes o com el que sigui, la creació és això, hauria de ser així, això hauria d'estar a les escoles, aquesta connexió amb tot, aquesta energia creativa hauria d'estar en tot.

G: Com apareix aquesta energia?

E: Per mi apareix quan m'entrego, quan hi ha una entrega real.

J: Quan t'entregues i, un altre et respon.

E: Quan t'entregues i veus que els altres reben allò que tu has dit i es produeix un canvi col·lectiu, un aprenentatge col·lectiu a través de la traducció de la teva entrega.

J: A diferència de les escoles, on tu t'has d'adaptar a un pla d'estudis i a uns rols (professor estudiant), en el LAC hem intentat revisar tot això i crear un laboratori d'aprenentatge real.

E: El laboratori d'aprenentatge té a veure més amb una cosa màgica, amb una pràctica xamànica on s'ajunta un col·lectiu per demanar quelcom, és pura energia creativa. No es pot explicar en un resultat tangible, i els llibertaris això ja ho veien, aquesta energia ja la tenien, que vol dir prendre consciència del que tu pots fer, perquè ho sents i et dius a tu mateix - no sóc una merda, sóc una persona; i si és tot un grup que pensa així la consciència col·lectiva s'enlaira i tu i el grup sou capaços de fer el que es proposi, és com un ritual de creació màxima i aquí en aquest moment tots són artistes. I això ho produeix la reciprocitat. i un principi de reciprocitat basat en la diferència i singularitat entre les persones, jo conec una cosa que tu no saps i a la inversa, l'aprenentatge es produeix a partir de la reciprocitat; si intercanvien la nostra capacitat creativa, perquè som persones i tots som creatius, es produeix una suma i aleshores podem fer el que ens plantegem; ens han fet creure que no, que no som capaços, que no podem, que les coses no es poden canviar, i això és el que volem desmentir des d'aquest laboratori d'aprenentatge i demostrar com podem crear junts i aprendre des d'una altra consciència. L'aprenentatge es produeix quan es passa d'un nivell de consciència a un altre, és en aquesta evolució que estàs fent un aprenentatge.

http://sitesize.net/

[1]. PUJOL, Elvira et al. ¡Cataluña termina aquí! ¡Aquí empieza Murcia!. Barcelona: Sitesize, 2014.



Imatge, imaginació i pèrdua de la singularitat (4 de Maig dde 2017)



"Som al minut deu de la segona part, Barça 0, Juventus 0. Mazukicx amb Alessandro, molt pressionat, Alessandro cap enrere per Chiellini, Chiellini rifa la pilota i se la queda Piqué, fa el control amb el pit, la passada per Busquets, Busquets amb un toc volia associar-se amb Iniesta que no la controla bé i la pilota es perd per la banda, possesió a favor de la Juventus."

He començat a escriure aquest text i durant la pausa per sopar em poso la ràdio, no sóc massa fanàtic del futbol però em deixo endur pel plaer, de tant en tant no fa mal, de les emocions fortes. El locutor d'una ona catalana narra el partit amb energia mentre els col•laboradors fan apunts tècnics abans d'arribar al tall publicitari; m'imagino una sala petita al capdamunt d'un lateral del camp i penso que des d'aquesta posició privilegiada tenen una visió magnifica de l'estadi. El camp és una pintura impressionista amb predomini del blau i grana. Els aficionats creuen en la remuntada i animen amb orgull al seu equip.

imaginació

[s. XIV; del ll. imaginatio, -ōnis, íd.]

f 1 PSIC 1 Facultat de formar imatges o continguts mentals que deriven de la percepció sensible.

2 Facultat de combinar les imatges que imiten fets de natura però sense representar res de real o existent.

3 Facultat d’organitzar d’una manera nova, en forma d’imatges, els materials procedents de l’experiència perceptiva anterior.

2 Contingut de l’acte d’imaginar, fantasia.

i_ma_gi_na_ci_ó.

Font (Diccionari de l’enciclopedia catalana)

Som a l'era de la imatge. Els milions de fotos o vídeos que rebem cada dia en forma d'informació han conquerit la nostra imaginació. La comunicació és més ràpida quan s'utilitzen imatges, però quina és la seva contraprestació? L'eterna disputa entre imatge i paraula ja no té sentit, la imatge ha vingut per quedar-se i els píxels ens acompanyen d'ençà que ens llevem fins que anem a dormir. Les noves tecnologies, smarthphones i xarxes socials, han provocat que la nostra vida avanci en paral•lel a milions d'imatges i vídeos que compartim sense parar. Som la societat de la informació, una informació que rebem a través de la televisió i la xarxa. La paraula ja no té el lloc d'honor que ocupava, la comunicació s'ha tornat muda, el mitja és la imatge.

La conquesta de la imatge als mitjans de comunicació ens impedeix l'exercici intel•lectual i creatiu d'imaginar fent-nos una mica menys lliures. La imatge és una síntesi que amputa la singularitat o com cada individu confronta la realitat.

Que es perd amb la imatge?

No tenim la capacitat de crear imatges des de zero, qualsevol imaginari és resultat de la nostra història; no obstant això, la saturació i contaminació d'imatges està escrivint aquesta història com si es tractés d'un algoritme, ja no som dj's sinó més aviat productes d'una mena de recomenador d'spotify, el nostre imaginari és una mescla suggestionada d'imatges.

Segueixo fent el sopar, durant el descans del partit la ràdio optimitza els minuts en forma de costosos anuncis publicitaris. Una companyia de creuers promet platges paradisíaques al sud de Sicília, per un moment deixo de remenar la salsa mentre elaboro una infinita platja de sorra blanca en el meu imaginari. El text o fins i tot la narració d'un fet o esdeveniment (ràdio) podrien ser eines de resistència que s'oposen a incorporar la imatge i des de la paraula ens permeten generar el nostre propi imaginari.

La imatge incita a la lectura tancada del llenguatge, en canvi quan la paraula ens arriba orfe la identificació és plural i la comunicació es torna inclusiva; un llenguatge que no incorpora la imatge és més propens a l'error i en aquest error l'estratègia disciplinaria esdevé incompleta.

La comunicació amb imatges cedeix menys espai a la llibertat i promou la creació d'estereotips. La utilització de la imatge elimina la diferència i la singularitat, un objecte sens mostra a través d'una imatge, tancat i sense fugues; en canvi quan la descripció és sense imatges, la imatge mental que en deriva és necessàriament diferent en tots els individus. La dictadura de la imatge homogeneïtza les persones a través d'un discurs que controla la diferència. La imatge ens transforma i compara.

Un discurs sense imatges és més lent i difús; estem acostumats a escoltar i mirar a la vegada, el cervell estranyament s'emancipa de la imatge que se li mostra, l'exercici de descobriment és pobre.

Quan la paraula arriba a nosaltres aïllada de qualsevol suport gràfic, som testimonis de l'eco de les lletres a dintre nostre, la necessitat d'il•lustrar aquella invasió de text ens obliga a traduir-lo i per tant a entendre'l. És aquesta traducció el que fa possible el coneixement, il•lustrar les paraules perquè cobrin sentit a través de les nostres imatges.

El coneixement per tant és traduir. Per entendre necessitem un espai buit que en permeti la traducció: una transformació i adequació personal d'allò que copsem; quan aquest espai està saturat i ocupat per milions de milers d'imatges interpretem sense entendre, traduïm sense pensar i reproduïm una definició buida i sense recorregut de la realitat.

Cal retornar a la paraula i separar-la d'aquelles definicions que en neguen la força transformadora. Cal traduir els mots a imatges pròpies que tinguin les seves coordenades en la realitat, tornar a il•lustrar les paraules per poder entendre-les. La imatge ha de ser representació d'una veritat de l'individu. Les imatges i les paraules han d'explicar i explicar-nos quelcom de nosaltres mateixos i per això mai poden ser iguals. Cada persona té una única manera d'estar al món i per tant de traduir-lo en imatges.

Quan una paraula està acompanyada d'una imatge, la identificació precedeix la traducció i no arribem mai a conèixer. René Magritte al quadre La trahision des images va pintar una pipa i sota va escriure "ceci n'est pas une pipe", la reflexió de l'artista surrealista entorn de la realitat i la seva representació desafiava els cànons del llenguatge i la comunicació i afirmava que el retrat d'aquella pipa no seria mai una pipa; ara cal rescatar el que a priori sembla una contradicció i tornar a posar en dubte la representació per tal de poder transformar la realitat. Hem d'observar la realitat per fer-ne noves representacions i mostrar resistència a què sigui la imatge suggestionada la que ens defineix. Cal renovar la flota de conceptes a través de la interpretació lliure de la paraula. No és una negació de la imatge, al contrari, entenent i sent conscients de la força d'una imatge no podem renegar-ne la creació sinó que hem d'ocupar les pantalles amb la diferència i poder així representar el món en què volem viure.



Per una universitat plural i inclusiva (7 d’Abril de 2017)

En una altra entrada (Certificats que es mosseguen la cua o com demanar una beca en l’època de la riquesa mileurista) explicava les dificultats dels processos burocràtics als quals estem exposats sovint per tal de poder sobreviure. Bé, el cas personal que relatava a raó de la denegació d'una beca per a estudis universitàris, s'ha acabat amb una resposta lacònica a la meva petició de revisió de l'expedient. L'Agaur em comunica que - s'ha desestimat l'al·legació que heu presentat -; cap tipus explicació, cap raonament, no donen motius, només em fan saber que aquest any em tornaré a endeutar per haver gosat adquirir coneixement.

M'ha costat digerir la notícia, però més enllà de la primera reacció de ràbia molt legitima però poc productiva; intentaré explicar (i explicar-me) amb aquest article el perquè de la resolució i sobretot l'origen del problema: L'encariment i l'expulsió de les classes populars de la universitat a Catalunya.



La riquesa i la universitat

Estudiar a Catalunya és sinònim de luxe (a vegades irrealitzable) per a molts joves. El cost mig d'un Grau universitari és de 2.011€/curs (mínim 1.657€ i màxim 2.512€) [1], això situa a Catalunya al capdamunt de la classificació com la comunitat autònoma on més car és estudiar. El podi el completa la comunitat de Madrid, al segon lloc, on una carrera costa de mitjana 1638€/curs,  i Castella i Lleó: 1400€/curs. Galícia és la última de la llista i per tant, la comunitat autònoma amb els preus universitaris més accessibles: 710€/curs.

Imatge 1. Preus de les matrícules universitàries per Comunitats autònomes i Europa

Si ho comparem amb la resta d'Europa, Espanya se situa per darrere de Gran Bretanya, Letònia i Lituània, però molt per damunt de la resta de països de la UE com França (100 a 500€/curs) o Alemanya, Noruega, Polònia, Àustria i d'altres països on la universitat és pràcticament gratuïta (de 0 a 100€/curs). Espanya és el vuitè país d'Europa on estudiar a la universitat costa més, però si ens basem en el preu de les universitats a Catalunya, som al quart lloc per darrere de Gran Bretanya, Xipre o Irlanda. (veure Imatge 1) [2] [3]

Per seguir analitzant el desastrós context universitari català caldria relacionar els preus d'aquest amb altres dades com pot ser, la renda familiar. Si tornem a comparar els països en l'àmbit europeu, Espanya és al número 14è de la llista amb un salari de 1.693€/mensuals; lluny dels 2.022€/mensuals d'Itàlia o dels 2.596€ i 2.600€ de Regne Unit i Irlanda respectivament. La situació difícil i incomprensible d'Espanya només és superada per una realitat com la de Letònia o Lituània on és pràcticament impossible (si tenim en compte aquestes dades) que una persona de classe mitjana es pugui permetre de fer estudis superiors.

A Catalunya l'any 2014, la renda mitjana anual es va situar als 23.927 euros (segons dades del Instituto Nacional de Estadística), aquestes xifres col·loquen el territori català en el quart lloc d'una llista que encapçala el País Basc (27.786€/anuals), seguit de Madrid (26.570€/anuals) i Navarra (24.700€/anuals). Els sous dels catalans són els que més baixen, un 1,3%, respecte a la resta d'Espanya, 0,7% (mitjana espanyola: 22.858€/anuals).


El cost d'una matrícula universitària a Catalunya és molt superior a la de la resta de comunitats autònomes de l'estat espanyol. Fins i tot a Madrid, al País Basc o a Navarra és molt més econòmic estudiar que a Catalunya.

Treballo i estudio.

Davant d'aquesta situació, molts joves treballen i estudien a la vegada per poder fer front al cost de les matrícules. La situació, per estesa que estigui, no és més fàcil i sovint és difícil conciliar una feina (sempre precària) i els estudis, en el que acaba fent impossible la realització de totes dues coses.

Una matrícula que costa 2.100€/anuals suposa l'expulsió de milers de joves de les universitats, això vol dir privar l'accés a un gran nombre de la població d'obtenir coneixements per poder opositar a una vida digna. El sou de la majoria de joves d'entre 20 i 24 anys es mou entorn dels 12.000€/anuals, una situació de precarietat que ens impedeix d'emprendre qualsevol iniciativa vital com independitzar-se o a la llarga formar una família. L'alt cost dels estudis provoca l'ofegament de milers de projectes de vida per als joves del nostre país.



L'augment dels preus de les matrícules és conseqüència de la derivació neoliberal d'un estat; la dificultat d'accedir als estudis universitaris no es garantia que hi arribin aquells que més s'ho mereixen sinó que provoca que es perdin potencialitats pel camí i amb el temps suposa més minusvalideses emocionals i famílies endeutades. Una educació deficient genera problemes socials de tots tipus com la pobresa, la delinqüència o les malalties mentals. Una inversió insuficient en educació és causa d'una societat malalta.

Una universitat accessible és una via d'emancipació social. El coneixement és llibertat, l'anàlisi crític de la realitat és l'única forma vertadera d'estar al món. L'estudi és una forma de despertar.

Catalunya hauria d'invertir més en el talent dels seus ciutadans, un sistema basat en l'injecció de temps i diners per a desenvolupar la creativitat i ajudar en l'investigació de nous sistemes (econòmics, culturals,etc...) que ens portin cap a una societat més justa.

La universitat és una eina per canviar la societat i amb l'augment dels preus estem esgotant les opcions per fer-ho. Un estat que no prioritza l'educació és un estat que promou i empeny els seus ciutadans a la desigualtat i la pobresa. Les aules han de ser un lloc sense fronteres de cap tipus, on es promogui un sistema inclusiu, participatiu i de debat constant. Només a través d'una universitat plural podrem construir una altra realitat.

[1]. Entre 1.657 i 2.512 euros: el preu de la matrícula del primer curs en una universitat pública a Catalunya. Diari Ara: Barcelona, 07/07/2016. http://www.ara.cat/societat/preu-primer-curs-universitat-publica-catalunya_0_1609039170.html

[2]. El precio de las universidades europeas. El País: Madrid, 14 ABR 2016. http://elpais.com/elpais/2016/04/14/media/1460660493_035661.html

[3]. ZAFRA, Mariano. Precio de las universidades públicas europeas. El País: Madrid, 20 JUN 2014. http://elpais.com/elpais/2014/06/20/media/1403284776_956685.html



La Barceloneta. La vida en un quart de pis (21 de Març de 2017)



És un dia de finals d’agost, fa una calor insuportable, grups heterogenis de persones desfilen cap a la platja travessant el barri mentre un grup de nois els observa des de la porta d’una planta baixa. Els joves sense samarreta i amb l’uniforme d’estibador, seuen en rotllana escoltant música en una escena més pròpia d’un poble, les banderes penjades dels balcons ens recorden que som a una part molt particular de Barcelona, El barri de La Barceloneta. M’hi acosto

- Hola, que tal? Soy el nuevo vecino del primero, acabado de mudarme. Me llamo Guillem.

- Hola. Eres de aquí? De Barcelona?

- Si, nací en Sants.

- Sants? Eso esta bien no? Porqué has venido a vivir a La Barceloneta? Este barrio da asco, ya no es como antes.

La Barceloneta és el barri més nou del districte de Ciutat Vella de Barcelona, els 1,3km2 que ocupa han sigut sempre un referent gastronòmic de la ciutat, amb bons bars de tapes i una gran oferta de peix i marisc de qualitat, avantatges de ser un barri pescador, ja que bona part dels seus veïns encara tenen una vinculació directa amb el port.

El barri té forma triangular, el vèrtex més occidental es situa a la plaça Pau Vila on es troba la Facultat de Nàutica i a prop de la boca de metro; a continuació s’estén paral·lel a la ronda fins al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) i el Port olímpic, a l’est limita amb les platges del Somorrostro, Barceloneta, Sant Miquel i Sant Sebastià fins a l’espigó on trobem el majestuós Hotel Vela i seguint el passeig Joan de Borbó fins a tornar altre cop a la plaça Pau Vila.

La història del barri comença a mitjans de segle XVIII. La Barceloneta es construeix l’any 1753 a partir d’un projecte d’urbanisme militar de l’enginyer Juan Martín Cermeño; el barri serà un encàrrec del que aleshores és el capità general de Barcelona, el Marquès de la Mina. Al principi la creació de la Barceloneta era una resposta a l’enderroc del barri de la Ribera, un grup de cases al costat del mercat del Born que van anar a terra per alliberar l’espai reservat a la construcció de la Ciutadella, una obra militar destinada a controlar la ciutat després de la Guerra de Successió de 1714. El 1715, un any després de perdre la guerra, el govern borbònic redactarà un decret reial que adjudica 321 solars del sorral al costat del port a aquelles persones perjudicades que havien perdut la casa amb l’enderroc del barri de la Ribera. Joris Prosper van Verboom, enginyer lleial al rei Felip V i dissenyador de la fortalesa de la Ciutadella, desenvolupa un projecte per a la creació d’un barri al sorral fora les muralles que acull les famílies desplaçades per l’obra militar. Tot i això el projecte no s’aprovarà fins a 1749, en una nova versió, aquest cop de l’enginyer Juan Martín Cermeño, que donava preferència a persones amb alguna activitat relacionada amb el mar. No serà fins a l’any 1753, en un moment de reactivació econòmica gràcies al comerç que la ciutat manté amb Amèrica, que es portarà a terme una ampliació del port i la consegüent realització del projecte de Cermeño com a solució per a acollir als treballadors i resoldre així els problemes habitacionals de la ciutat. El barri no serà finalment ocupat per a persones reallotjades de l’enderrocat barri de la Ribera sinó que seran treballadors del port i les seves famílies els veïns del nou barri marítim de la ciutat.

El patró urbanístic militar de la Barceloneta és un exemple dels plantejaments propis de la il·lustració, un traçat racional, rectilini i d’illes de cases regulars. Els carrers rectes i les cases baixes eren una estratègia per facilitar-ne la circulació de les tropes així com per evitar que edificis alts molestessin els canons en la defensa de l’entrada a la ciutat per mar. La casa original del barri constava de planta baixa i primer pis, unifamiliar i amb sortida a dos carrers. Actualment només es conserva una casa d’aquestes característiques, és la seu del centre cultural La casa de la Barceloneta 1761 al carrer Sant Carles, entre els Carrers Sant Miquel i Sant Elm.

Durant la primera meitat del segle XIX, es van instal·lar grans empreses industrials al barri, l’exemple més clar és La Maquinista Terrestre y Marítima de la Barceloneta, una empresa metal·lúrgica que ocupava una gran extensió de terreny, l’espai que hi ha entre la plaça Pompeu Gener i L’Hospital del Mar. Aquesta activitat industrial va comportar un augment considerable de la població, el barri va passar de tenir 4.100 habitants (1822) a tenir-ne més de 15.000 (1859) o 20.500 habitants a principis de segle XX (1900); població que s’aniria reduint gradualment fins als 15.428 habitants que hi viuen actualment (dades 2005).

A partir de 1857 la Barceloneta passarà de ser un territori sota jurisdicció militar a formar part, com la resta de barris, de l’entramat urbà gestionat per l’ajuntament; aquest fet en permetrà la renovació urbanística. El gran augment de la població va suposar un empitjorament de la vida al barri i va fer necessària una renovació urgent dels habitatges, millorant-ne els subministraments i provocant la partició de l’antic domicili unifamiliar en 2 i 4 parts, la base d’una casa de quart sobre la que s’edificarien fins a 6 pisos d’alçada.

Avui en dia, La Barceloneta és un dels barris més afectats per la pujada dels lloguers, 17,51€/m2[1]; el procés de gentrificació que ha afectat la ciutat des de 1992, ho ha fet amb força en un espai atractiu per la seva proximitat amb el mar. L’augment del preu dels lloguers és una resposta a un mercat global de ciutats, del que actualment forma part Barcelona, on hi ha clients molt més atractius per l’especulació immobiliària que la classe popular que forma el teixit social d’aquest antic barri mariner. La compra massiva de finques senceres per part de fons d’inversions amb la intenció de convertir pisos en apartaments turístics, està expulsant mensualment a 107 veïns al districte de Ciutat Vella[2].

La Barceloneta és un barri atípic, la seva situació geogràfica, entre les vies de tren i el mar, ha fet que es conservés intacte fins als anys 90 quan, com la resta de la ciutat, sofrirà canvis estructurals per adequar-se a la candidatura olímpica. L’obertura de la ciutat al mar i l’eliminació de les vies del tren (espai que ara ocupa la ronda litoral al seu pas per la Barceloneta) van permetre la connexió del centre amb les platges i la revalorització d’aquell barri que havia restat oblidat durant tants anys.

Els pisos petits de 30 a 40m2, els famosos quarts, ha provocat directa o indirectament una gran activitat a l’espai públic, la proliferació d’activitats de tot tipus als carrers i places doten d’una estranya vida desacomplexada per una ciutat moderna i privada com és la Barcelona actual. La proximitat entre les persones del barri és resultat d’un teixit social pràcticament homogeni que durant anys, ha compartit lluites i il·lusions creant un sentiment d’empatia generalitzat que ara sembla, pot desaparèixer.

La Barceloneta ha estat la gran oblidada durant anys, i potser afortunadament, ja que el descobriment d’aquest petit tros de terra per part de promotors i societats inversores, està provocant que es perdi la riquesa i la memòria d’aquest barri. Barcelona està substituint la realitat per quelcom de més amable i atractiu però rotundament fals i la Barceloneta n’és un exemple.

Que pot passar als nostres barris quan la dinàmica dels últims anys ens invita a pensar en una inversió de l’equilibri natural residents-turistes; quines conseqüències pot tenir que la meitat de les persones que pernocten a una ciutat ho facin de forma efímera. El turista manté sempre una relació distant i limitada amb la realitat d’una ciutat, que significa cedir l’espai d’aquesta a persones que no hi viuen? L’aposta social no serà mai una prioritat en una ciutat sense veïns. A través de l’anàlisi del fenomen del turisme i la seva relació amb un territori, ens hauríem de fer les següents preguntes: Són els turistes agents productors de ciutats? És un producte del turisme la ciutat que desitgem? Quin tipus de memòria generem d’un lloc que prioritza les activitats amb alt valor lucratiu i n’ofega la resta?

Han passat dos anys de la meva primera conversa amb aquells nois del barri, dos anys des que per primer cop vaig adonar-me que La Barceloneta no era un barri qualsevol, dos anys dels quals he sigut testimoni de la realitat d’un barri, d’una realitat que no és fàcil, com qualsevol realitat de qualsevol barri treballador i popular d’arreu, però si més no, és real i sincera.

Aquests dos anys en un quart de pis he tingut l’oportunitat de conèixer la resistència d’un barri que no es vol resignar a l’anonimat, un barri on la gent encara es saluda i es para a parlar, un barri en forma de poble que ha vist com en els últims anys una ciutat afamada n’esfondrava la porta i deixava entrar als taurons.  Aquí a la Barceloneta, com en tants altres barris de Barcelona i ciutats d’arreu, es planifica sepultant la història i la memòria de les persones, s’edifica sobre els relats i s’intenta acabar amb l’ésser viu i incontrolable que és sempre un entorn urbà. Les ciutats són els seus veïns, i em preocupa en què es pot convertir Barcelona quan a poc a poc se’ns expulsa, se’ns allunya i se’ns nega la possibilitat de seguir-ne formant part. Barcelona és una ciutat controlada per interessos mercantilistes, un packaging perfecte del qual la classe treballadora no en forma part. El deliri turístic fa, com escrivia Jordi Borja, que banalitzem l’atractiu de la nostra ciutat[3], la marxa dels veïns és l’amputació d’un barri.

El context actual ens obliga a interrogar-nos sobre la ciutat que volem construir i el llegat que volem deixar; ens toca decidir entre dos models antagònics, entre una Barcelona viva o una altra embassada al buit. De moment puc assegurar que durant dos anys he viscut en un barri diferent i especial, un lloc viu, espontani i incert que està patint i s’esforça per aguantar: La Barceloneta, el meu barri, d’on ser que no vull marxar i no deixaré que em facin fora.

[1]. AZNAR LLUCIÀ, Laura. El lloguer ofega els barcelonins. El Carrer. FAVB Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. www.Favb.cat [en línia]. 2016, no 142, p. 5-6. [consultat: 17 de març de 2017].

[2]. LÓPEZ, Helena. Ciutat Vella perd 107 habitants cada mes. www.elperiódico.cat [en línia]. [consultat: 18 de març de 2017]

[3]. BORJA, Jordi. Luces y sombras del urbanismo de Barcelona. Barcelona: Editorial UOC, 2010. Pàg 110.



El gest mínim (4 de març de 2017)

Són les deu del matí d'un dissabte de març, Barcelona es lleva amb ressaca després d'una nit de pluja. La botiga ja fa estona que funciona, s'asseu darrere del taulell i encén l'ordinador mentre observa com s'acosta, amb pressa, una turista asiàtica carregada de souvenirs. Passa d'un en un tots els objectes pel lector, aixeca el cap, i per primera vegada es dirigeix a ella amb aquella pregunta en forma de redempció que tant li agrada - Do you need a bag? Ja fa temps que es va inventar aquesta forma interrogativa com una resistència a la feina que cada cap de setmana li suposa un repte ètic i ideològic. Un gest mínim, una invitació i una estratègia per convèncer i interpel·lar la potència dels nostres actes i la força de les petites coses, una revolució que va més enllà de la campanya de publicitat d'un famós banc bilbaí.

És a través de les nostres actes i decisions que podem afectar la realitat per canviar-la. Fa temps vaig llegir, tot i que no recordo on, que tenim més força com a consumidors que com a ciutadans i crec que és una tesi molt encertada. El món desigual en el qual vivim és producte d'una economia capitalista que ens ignora com a ciutadans però que ens té molt en compte com a consumidors i és des d'aquesta perspectiva que podem proposar-hi alternatives. Està en les nostres mans passar de ser consumidors passius a consumidors actius, un pas que comença i està fet de gestos mínims.

El capitalisme ens imposa un ritme atrafegat, la quotidianitat és dona en una espiral de necessitats infinites que no ens deixen espai per pensar. Pensar és la trinxera, el lloc on neix aquest gest mínim, l'espai i la pausa que necessitem per passar a l'acció. Apostar per una austeritat conscient, (una austeritat diferent d'aquella que proposa Brussel·les) és fer una anàlisi de les nostres comoditats, d'allò que necessitem i que justifica el creixement exponencial i permissiu d'economies que ofeguen i maltracten.

Cada dia se'ns presenten oportunitats per ser més justos i actuar amb més consciència; a la feina, mentre ens movem o fent les compres. Cada cop són més les iniciatives que proposen alternatives i ens alliberen. El canvi comença aprofitant-les.

No thank you - bé, pensa. Un altre cop aquell petit sentiment de triomf dins seu, una bossa menys que es gasta, aquest cop no anirà a parar a les escombraries d'una habitació d'hotel. Ha arriscat i tot i el moment inicial d'incomoditat, ha valgut la pena. Mentre li dóna el rebut, pensa que passaria si més gent fes com ell i l'imaginari pren forma d'utopia esperançadora.

https://vimeo.com/200057966 (enllaç a peça audiovisual)



Certificats que es mosseguen la cua o com demanar una beca en l'època de la riquesa mileurista (27 de febrer de 2017)

Qui no ha sofert els capritxos de la burocràcia administrativa? Qui no ha amenaçat d'abandonar davant de l'infinit encavalcament de sol·licituds o al·legacions?

Avui m'he vist a dintre d'aquest joc perillós del que l'individu és considerat un número, on sempre saps que el primer mai serà de ben segur l'últim cop i on per descomptat sempre t'oblides d'un document exiliat que ni tan sols sabies que existia. Doncs si avui he participat d'això. La meva pena ha sigut voler gaudir d'una beca per a estudis universitaris que, de manera màgica i sorprenent, se'm venia concedint els últims tres anys però que ara, l'últim any, ja era massa, l'estat ja m'havia mimat prou i como todo hijo de vecino, ara havia de pagar.

El dia ha començat a l'oficina de l'AGAUR (Agència de Gestió d'Ajuts Universitaris i de Recerca), un bonic edifici al costat de l'arc de triomf per on desfilen aquests dies (període d'al·legacions) estudiants i les seves famílies als quals se'ls ha informat d'una proposta de resolució provisional per a la denegació de la beca que han sol·licitat. Com jo, aquestes persones venen a presentar els seus respectes a l'administració en un intent, fent pornografia de les seves vergonyes, de fer recapacitar els comitès d'avaluació i d'aquesta manera aconseguir que la voluntat de saber no produeixi estralls en la economia familiar.

Aprofitaré el meu cas concret, ja que crec que il·lustra no d'una forma innecessària, el funcionament de procediments d'aquest tipus.

La proposta provisional per a la resolució de la meva sol·licitud de beca és negativa. La raó és superar el llindar de la renda que constava en les bases de la convocatòria és a dir, la milionada de 32.690€/anuals d'una unitat familiar de 3 individus, això suposa uns ingressos 908,05€/mensuals per cada part; vist així no hi ha dubtes que es tracta d'una gran suma que em permet, a mi i a la meva família, portar una vida de luxes sense fi.

Però no vull parlar de Filosofia, que és el que m'ha respost el funcionari de l'AGAUR quan li intentava fer veure la difícil conciliació entre el que creu l'estat que és riquesa i en què es transforma aquest suposat luxe a la vida real; el que ens ocupa aquí és un exercici encara més complicat i paradoxal proporcionat per aquest gran productor d'impossibles que és un estat i la seva administració. Es tracta, que la meva al·legació vol demostrar que amb 24 anys ja en fa dos que visc fora de casa els meus pares i que, junt amb la meva parella, tenim domicili en un pis llogat a Ciutat Vella. El que semblaria fàcil, contracte en regla a data d'1 de setembre 2015, ingressos d'aquell any per sota del llindar de la renda que mana la convocatòria, etc...no és suficient, mai ho és, per demostrar que em plego sol els calçotets i l'estat, en comptes de reconèixer la meva penosa situació econòmica, prefereix negar-ho fent-me ésser part d'una unitat familiar que d'acord amb les bases d'una convocatòria curta de mires és upper-diagonal. El que és estrany de tot plegat, però ep no parlo de filosofia, és que si l'estat té en compte la meva sol·licitud formant part de la unitat familiar dels meus pares és perquè no hi ha forma fiscal, sóc pobre, de demostrar que puc viure de forma independent, ergo no has de ser ni molt pobre, ni massa ric (tot i que amb 900€/mensuals amb prou feines llogues un pis a Barcelona). Les beques doncs, no són, com semblaria, ajuts per a persones amb dificultats en l'accés a l'ensenyament; però aleshores per a qui són les beques?

No està tot perdut encara, l'amable funcionari cronometrat de l'AGAUR m'ha fet coneixedor d'un document que farà que s'acabin tots els meus problemes i que, la tecnocràcia triomfi per damunt la filosofia i, tot i que sembla contradictori, la lògica. El certificat històric de convivència, un tractat fins ara desconegut per mi però, molt pràctic per saber, si no ho recordes, amb qui has conviscut els últims anys de la teva vida i que serveix a l'estat d'aval que demostri el que les teves paraules i un contracte legal de lloguer d'un pis no poden.

L'última parada del dia la feia a la seu de l'Ajuntament de Barcelona a Ciutat Vella. Després de fer la fila corresponent em desponia a aconseguir el meu sant greal quan ha aparegut el meu número en una pantalla il·luminada, a continuació entrava en una sala a vessar de gent organitzada a banda i banda de taules i en altures diferents, una escena de ben segur inspirada en la pel·lícula de Charles Chaplin El gran dictador on, s'intenta provocar una sensació d'inferioritat psicològica en Mussolini fent-lo asseure's en una cadira que el fa estar sempre per sota del seu amic dictador, així en la versió Barcelonina, el ciutadà apareix afeblit per l'avantatge en altura del funcionari municipal que en gaudeix per un petit canvi de nivell quasi imperceptible entre una banda i l'altre de la taula.

Davant ara si de la meva veïna funcionaria, m'he disposat a demanar el totpoderós certificat i no m'he sorprès gens quan, un cop més, he vist que aquell paper de res em serviria i que si jo em pensava que allò podia acabar, tot just començava.



Bicis, cotxes i homicidis encoberts (22 de febrero de 2017)

Quants accidents de trànsit es registren anualment a la ciutat de Barcelona? Quants d'aquests són mortals? L'any 2015 es van registrar 9.095 sinistres amb el resultat de 27 víctimes mortals. A aquestes xifres n'hauríem de sumar tots aquells que moren per causes produïdes per la contaminació i que sempre oblidem d'incloure-hi. Encobrir aquestes morts i amagar que vivim en ciutats conquerides per l'automòbil i que aquests maten (sí, maten), de forma directa i indirecta a milers de persones l'any és un error que fa massa que dura.

No obstant les dades, les autoritats municipals sembla que no tenen intenció a revertir la situació i això ens hauria de preocupar. Tanmateix hi ha una solució. En els últims deu anys s'ha vist un augment considerable de l'ús de la bicicleta en les ciutats, un mitjà de transport nét, que no produeix cap mena de gas nociu com tampoc causa contaminació acústica de cap tipus. Moure’s en bicicleta condueix a crear una societat més sana i en forma, ja que a la vegada que ens movem per la ciutat fem esport i això té conseqüències positives en la nostra salut tant física com mental.

La solució és clara doncs, però perquè no s'aplica? Com és que any rere any s'adverteix de forma reiterada dels nivells de contaminació a la ciutat i la perillositat que això comporta però no fem res per canviar-ne la dinàmica? D'excuses n'escolto diàriament, de companys de classe, a la feina o amb amics. El que viu a la part alta de la ciutat i a les vuit del matí no té ganes d'agafar la bici o el metro i, ha trobat en la escúter que s'ha comprat fa un mes aquella comoditat que tant necessitava i trobava a faltar en el seu dur dia a dia o, el company de feina que fa uns anys va decidir anar a viure al Maresme i ara, ha d'agafar el cotxe cada dia mentre es queixa aturat a la ronda amb altres centenars de persones que criden, s'indignen i es posen en perill a ells i a la resta de ciutadans amb l'estrès que suposa la rutina de la gasolina.

No em vull equivocar, però tampoc vull matissar el problema. La comoditat és un fet i el cotxe n'és la màxima realització. Hi ha milers de persones a la ciutat que podrien substituir la moto o el cotxe i no ho fan. És senzill, un problema no existeix si no hi penso i si ni tan sols m'ho he arribat a plantejar. Em sap greu d'informar-los però que tot i que no hi pensen, el problema els segueix afectant de forma directa i sense cap treva.

El pitjor de tot és la resposta que patim sovint els ciclistes en la nostra ciutat. No seran pocs els casos que s'han vist increpats per un vianant un pèl ignorant que ens veu com una amenaça mortal i que recorda amb nostàlgia el “desarrollismo” franquista on comprar un cotxe era la màxima realització a què aspirava una persona o bé d'altres situacions en què els ciclistes ens hem vist amenaçats entre taxistes i repartidors que per conseqüència de passar masses hores darrera un volant s'han oblidat de què són persones, fràgils, i són capaços de passar-te pel costat a tota pastilla fent eslàlom mentre et renyen perquè n'ocupes una part del seu territori privat.

Com és doncs que milers de persones segueixen agafant el cotxe per travessar la ciutat deixant-ne un rastre de mort? Com és que hi ha tantes persones que es neguen a generar un millor clima físic i mental en les nostres ciutats? I no! Em nego a acceptar les mateixes excuses de sempre que són la falta de responsabilitat i la poca empatia d'alguns. L'única forma de millorar i produir canvis és implicant-se i fent-se propi un problema. La força del canvi és nostre i la possibilitat passa per pensar-hi una mica més.